L’any que l’avi va tenir aquell accident i va necessitar repòs durant tres mesos, vaig començar a treballar amb horari i sou a la floristeria.
Des de llavors, i feia ja 5 anys, treballava en el negoci familiar. Havia après a tractar amb els proveïdors i tenia olfacte en fer les comandes; els clients –s’ho havien dit moltes vegades a l’avi- se n’anaven satisfets i, el que és més important, tornaven i es deixaven aconsellar. Un dia se'm va acudir fer un Excel dinàmic per portar al dia els comptes i encara me'n recordo la cara que va posar l’avi: entre sorprès i meravellat. Després em va confessar que mai no sabia ben bé com li anava el negoci fins que el gestor li deia. Ara ho sabria i es podia refiar per què ho deia la seva néta i la màquina, i cap d’elles es podien equivocar.
En un any i mig, l’avi es jubilava. Tothom donava per fet que jo em faria càrrec de la floristeria. Fins i tot l’avi, que sense dir res, m’anava preparant per al relleu. Jo tenia altres plans, però encara em faltava molta reflexió i bastant feina per tenir el projecte enllestit, així que no deia res. Vaig pensar que ja arribaria el moment i, sobretot, em treia de sobre la pressió de la família.
Laura era de les poques persones que sabien dels meus plans. Sempre que en parlàvem, m’acabava dient que tenia les inseguretats típiques de les dones emprenedores. I subratllava dones, per què –segons deia- hi havia unes pors que només es conjugaven en femení.
Jo havia estudiat ADE, així que la part més pràctica de la gestió de l’empresa no tenia secrets per mi. A la floristeria fins i tot havia acabat portant tota la paperassa, la presentació dels impostos, les liquidacions, i els comptes anuals. I em sentia preparada i amb forces per aprendre el que calgués.
Però ai les pors que deia la Laura! Les tenia totes i me n’adonava que em frenaven per fer el pas definitiu. Era igual si ho tenia tot estudiat i a punt per fer el salt. N’havia fet cursos i cursets de màrqueting digital, de finances alternatives, de programes de comptabilitat ...però mai em sentia prou preparada.
Només pensar en el dia en què hauria d’explicar a la meva família el que pensava fer, tornava a la casella de sortida i a fer un altre curs. Dir por era dir poc.
Laura va venir, em va sacsejar i em va dir:
“Deixa els dubtes, no necessites més cursos d’empresa, Júlia. Autoconfiança, empoderament i companyes, això és el que t’aniria bé. Mira! A l’Ajuntament iniciaran aviat un programa que es diu Innova-Dona: es fan hores de coaching grupal i individual, i mentoring per posar en ordre el projecte personal.
Què, com ho veus? Aquest programa estic segura que t'ajudarà a sacudir-te les pors i començar a caminar. Júlia, ja és hora de passar a l’acció.
Més informació sobre el programa: Innova-Dona, per emprendre en femení
Més històries d'emprenedores: Maria vol emprendre