La segona onada de la pandèmia va impedir en l'estiu de 2020 celebrar l'homenatge previst per l'Ajuntament a les víctimes locals de la COVID. Més d'un any després, el passat 16 de setembre -amb la cinquena ona de la pandèmia ja doblegada-, es feia realitat a la fi aquest acte, amb la participació de més de 200 assistents al parc de la Marina, al costat de l'espai permanent d'homenatge instal·lat per l'Ajuntament l'any passat. En un acte sobri però carregat de sentiment -en el qual inevitablement es van vessar algunes llàgrimes- tres dones, familiars de víctimes i personal sanitari i de les residències de gent gran, van posar veu a un homenatge qualificat unànimement de "merescut" i "necessari".
Després d'any i mig des de l'explosió del virus, els registres havien recollit la defunció per COVID de 183 viladecanencs i viladecanenques, la seva gran majoria (un 68%) en els primers tres mesos de la pandèmia, quan moltes persones no van poder si més no acomiadar-se dels seus sers estimats per les restriccions en hospitals i tanatoris.
Malgrat els durs i ja inesborrables records, als quals també van fer referència les tres oradores, la cita es va convertir no sols en un homenatge a les persones perdudes sinó també en una reivindicació de l'esperança i la solidaritat humana perquè "hem vist que la nostra força és exponencial quan anem tots de la mà i per fi ens n'estem començant a sortir", apuntava Alba Villaró, responsable d'un dels ambulatoris de la ciutat.
Encara que ja han quedat enrere els pitjors moments, "aquells dies foscos en els quals s'escapaven de les nostres mans les vides de persones estimades", explicava Ana Ruiz, de la Residència del Carmen, "el personal de les residències continuem patint perquè malgrat fer el millor que podem mai estem segurs de si és suficient per les incerteses que hi ha".
Per això, la crida a tota la ciutadania a vacunar-se per a doblegar la pandèmia va ser el missatge més repetit de l'acte, al costat de l'agraïment als qui han lluitat en primera línia contra els efectes de la pandèmia. "Cada vegada que em ve un sentiment de ràbia per haver perdut als meus pares de forma tan traumàtica, penso en la doctora que em cridava i plorava amb mi sense conèixer-me i em reconcilio amb la vida", reconeixia María Félix Sánchez, en el seu discurs en representació dels familiars dels difunts per COVID.
La música, la poesia i la dansa -exemples d'una expressió cultural que va ajudar a suportar el dur confinament- van ser juntament a les veus protagonistes l'eix d'un acte que va culminar amb la col·locació d'una rosa blanca per part de cada família al costat del monument d'homenatge permanent a les víctimes. Al seu costat, plantat també per a l'ocasió, creix una olivera, arbre de gran longevitat que busca simbolitzar el record etern de les persones que la COVID va arrencar de la vida abans d'hora.
