Que els avenços en tecnologia aporten beneficis a la societat no es posa en dubte i certament n’hi ha molts: l’expansió del coneixement, l’acceleració de la productivitat, la millora de la comunicació, l’augment de l’exploració creativa..., a més del fet que facilita la col·laboració, redistribueix la confiança, obre oportunitats de negoci, amplia la llibertat, construeix una societat global, obliga a revisar les regles, etc.
Volem una ciutat digital que avanci en coneixement, productivitat, comunicació, col·laboració, oportunitats de negoci, etc. i jo hi afegiria que, sobretot, afavoreixi el mediambient, tot evitant el malbaratament de recursos; per exemple, reduint l’ús, sovint innecessari, de paper.
Una societat que avança no es pot permetre desentendre’s d’allò que va sorgint, d’allò que millora i dona més possibilitats a tothom. La tecnologia, l’IOT (l’Internet de les Coses) i la convivència amb la black mirror i amb una creixent connectivitat és imparable.
Ara bé, una societat digital és, en primer lloc, una societat. Composta per persones. Qui ha de ser protagonista d’aquesta història, de la nostra història? Les persones o el que és digital?
Es podria respondre que s’està treballant perquè convergeixin. Es parla també de sinergia. Però, s’està fent de debò?
Què vol dir tenir en compte les persones?
Amb tots els avenços tecnològics de la història –la revolució industrial, el descobriment del telèfon, Internet, la societat digital i l’IOT– s’ha pensat a avançar, a millorar, a facilitar les coses, les gestions, a comunicar-nos més i millor. Ara les distàncies són més curtes i relatives, la comunicació amb l’altra banda del món és molt més accessible que mai. Cert. Però, què vol dir comunicar-nos millor? Què vol dir comunicar-nos bé?
Posem-ne alguns exemples. En aquesta societat digital “del benestar”, s’ha pensat en el repartiment equitatiu dels avantatges de la digitalització entre els diferents col·lectius de persones? Tothom pot accedir de la mateixa manera a internet i als tràmits online?
Quan s’aconsegueixen dades de persones i se les truca a les onze de la nit per oferir-los una altra línia mòbil, o se les bombardeja amb correus electrònics per tal d’aconseguir subscripcions, s’ha pensat si aquelles persones ho necessiten?
Quan per a la nostra feina ens cal “molestar” una altra persona per obtenir un resultat o un indicador, tenim en compte que potser aquesta persona no necessita allò que li oferim o té altres prioritats o que potser no està en el millor moment per escoltar-nos? O ho fem igualment?
Dues de les metodologies més àgils i més utilitzades per la innovació empresarial i l’emprenedoria són el Design Thinking i el Lean Startup. La base d’aquestes metodologies i el seu ikigai, la seva “raó de ser”, és posar la persona al centre. Empatitzar. Però, realment, es posa sempre el focus en el que necessita la persona?
En general, polítics, empreses, i fins i tot nosaltres, les “persones” mateixes, prioritzem les necessitats de la gent o prioritzem “els resultats”?
En un món tan orientat a la recerca d’objectius, la millora de la productivitat i dels resultats, tot amb l’acompanyament de la digitalització constant i imparable, cal parar atenció a les necessitats reals de la humanitat.
I quines són les necessitats reals de la ciutadania? Quines són les necessitats reals de les persones que formen part de les empreses, associacions, partits polítics, escoles...?
Som capaços de transcendir del que és individual al que és col·lectiu? Ens escoltem prou per saber-ho? Sabem escoltar? Què vol dir escoltar-nos “de debò”, escoltar-nos de forma conscient?
Conec persones que no es fixen mai en allò que diu la gent amb la mirada, amb el to de veu, en el com ho diu ni en allò que no diu.
Per què no ens escoltem prou? Potser perquè això implica renunciar al nostre temps. Potser no estem tenint en compte que aquest temps després es podria transformar en quelcom millor per a tothom.
I és que, en general, no sabem escoltar. I normalment no ens comuniquem de forma conscient. El ritme frenètic d’obtenció d’indicadors i resultats, els egos i les insegu retats no ens permeten de fer-ho. I no hi ha prou espais transversals on ens puguem comunicar sense pors i de forma horitzontal.
Cal una societat digital que s’escolti. Que permeti espais per parar i connectar. Espais on diferents col·lectius comparteixin coses, fent aflorar necessitats, béns comuns i possibilitant projectes d’ajuda mútua; incorporant la tecnologia a les organitzacions des d’una visió més ètica i social, creant economies d’impacte positiu per a les persones i per al medi ambient. Calen ciutats i barris inclusius on tothom es pugui comunicar i conèixer de veritat l’empresa, el comerç, l’entitat i el polític del costat. Cal més escolta i més revolta, positiva, valenta i amb impacte. Més espais d’interaccions i de comunicació real. A més a més de comunitats, calen més “comunalitats”.
Article escrit per: Gemma Antolí, tècnica d'innovació ciutadana en l'àmbit de la innovació, la indústria 4.0 i l'economia taronja, i publicat al diari digital de Sant Feliu de Llobregat #FetASantFeliu. Gràcies per compartir-ho 